La porta nord, coneguda des de l'alta edat mitjana com Sobreportes, era l'entrada al nord de la ciutat romana. Actualment hi ha dues torres de defensa rodones, d'època medieval, d'uns 12 metres de diàmetre. Aquestes franquegen el carrer de la Força, antic cardo maximus de la ciutat, que fou traçat damunt l'anomenada Via Augusta.
Les torres actuals van ser construïdes aprofitant, en la seva base, l'estructura quadrada i els materials de les torres de defensa d'època romana. A ambdós costats de la portalada actual encara són visibles les restes dels grans blocs de sorrenca utilitzats al segle III dC en les reformes de les muralles.
La ciutat de Gerunda va ser fundada, ex novo al voltant del 76 aC pel general romà Gneu Pompeu Magne. El primer recinte emmurallat de la ciutat, construït al segle I aC, era potent però senzill i sense torres (excepte la de Torre Gironella). El mur, d’una amplada uniforme de 2 metres, va ser fabricat amb grans blocs irregulars de pedres de calcària nummulítica.
Les portes d’accés estaven situades al nord, sud i est de la ciutat. Un sistema per garantir la defensa de la ciutat era disposar les entrades nord i sud en un fort pendent, així es dificultava l’aproximació de les màquines d’assetjament dels atacants. En el s. III es realitzà una gran reforma de la muralla. Es va conservar el mateix traçat però s’hi van introduir millores. Una d’elles va ser la construcció de torres de planta quadrangular afegides a les portes d’accés a la ciutat.
L’estructura de les torres estava formada per un dau intern de formigó (opus caementicium) reomplert de terra. Exteriorment eren folrades per grans carreus de sorrenca (opus quadratum pseudoisòdom). Alguns d’aquests blocs anirien col·locats de través per donar més fermesa a l’estructura. Al portal Nord (Sobreportes), les torres presentaven diversos nivells interiors: un primer pis de combat, coincidint amb l’alçada del pas de ronda de la muralla, i un de superior, de 7 metres d’alçada, als que s’hauria d’afegir 2 metres de la protecció dels merlets.
La ubicació de la ciutat, en un vessant muntanyós pronunciat i encarat a l’oest, no va ser fruit de l’atzar. Tot i la complexitat de la seva orografia, marcada pels 60 metres de desnivell en uns 330 metres lineals, el seu emplaçament tenia enormes avantatges a nivell defensiu.
L’estructura urbana de la ciutat acabà per adaptar-se a les irregularitats del relleu i es va disposar en tres terrasses separades per penya-segats. Inicialment es delimità un perímetre de 4,6 hectàrees de forma lleugerament triangular, que posteriorment s’engrandirà i passarà a tenir entre 6 i 7 hectàrees.
