Aquest mes de novembre ens hem dedicat a la restauració d’un conjunt de fíbules i ganivets de ferro, procedents de la Necròpolis de Vilanera (l’Escala, Alt Empordà). Les intervencions arqueològiques dutes a terme al jaciment de Vilanera, han posat al descobert l’existència de diverses tombes d’incineració del bronze final i també de la primera edat del ferro; es tracten de fosses excavades en el subsòl on es dipositaven les urnes amb les restes de la cremació, generalment envoltades d’altres peces ceràmiques.
Més enllà del procés de conservació que estem efectuant amb els objectes metàl·lics apareguts en les urnes cineràries, ens detindrem a parlar d’una raresa que hem pogut observar en alguns d’aquests objectes, la conservació d’algunes restes de teixit.
La conservació de fibres naturals o animals en context arqueològic realment és un fenomen complex i que només es dóna en unes condicions molt concretes. És sorprenent que alguns vestigis tèxtils arribin als nostres dies, atès que sota terra es desencadenen un seguit d’agents fisicoquímics i mecanismes biològics de degradació que en provoquen la desaparició.
Una d’aquestes ocasions en que es poden donar les condicions per a la seva conservació és quan es mantenen a prop d’objectes metàl·lics. Per exemple, si els teixits es troben pròxims a objectes de bronzes o altres aliatges, els productes d’alteració resulten tòxics per als microorganismes i es redueixen els agents de degradació biològics. Altrament, quan els teixits estan en contacte directe amb objectes de ferro, els òxids de ferro resultants de la corrosió de l’objecte impregnen les fibres i es produeix la seva mineralització. De fet, recuperem el teixit que ja no té l’estructura orgànica original però si la forma, seria com una “empremta” o “fòssil” que ens proporciona la informació del teixit realment perdut.
Observeu les fotografies amb deteniment.
