Exposar un objecte arqueològic sovint implica un desafiament, sobretot si per si sol no es manté en una posició estable i la seva presentació suposa un risc, o bé, no es subjecta en la seva posició natural i dificulta la seva interpretació. En aquests casos és necessari dissenyar un suport que permeti la seva exhibició.
La prioritat sempre hauria de ser l’objecte i la seva seguretat i hauria de prevaldre per sobre de la seva presentació estètica; però la complexitat en el disseny de suports pels objectes en exposicions rau precisament en procurar associar diversos conceptes: el d’estabilitat de la peça, la innocuïtat dels materials emprats i l’estètica del suport en l’entorn expositiu.
El suport que es crea ha de complir necessàriament amb alguns requisits, el més evident, seria el d’ensenyar l’objecte amb una posició que li atorgui estabilitat i, preferiblement, que permeti gaudir de manera comprensible la seva forma i/o funció.
El suport no ha de causar cap dany a l’objecte exposat; és dir, no pot causar friccions, ni erosions, ni tacar-la, ni causar alteracions per migració de substàncies nocives, etc. L’objecte ha de descansar sobre el suport, repartint el seu pes, evitant pressions i possibles fissures, fractures, marques o deformacions.
Però això no és tot, cal considerar un suport que passi desapercebut, és a dir, que no predomini sobre l’objecte i que estèticament estigui acord a l’exposició.
