La majoria de nosaltres si haguéssim de definir el vidre com a material l’identificaríem clarament amb dos adjectius: fragilitat i transparència.
Una definició més físic-química ens descobriria un material químicament estable, amb una estructura no cristal·lina que li confereix duresa i gran resistència química. És precisament aquesta qualitat que permet que el vidre en un context arqueològic, es preservi fins els nostres dies, malgrat haver estar exposat durant molt temps a les condicions mediambientals del jaciment, a la presència de microorganismes, l’acidesa del terreny i altres agents que inevitablement l’afecten, transformen i deterioren.
Conjunt d’ungüentaris. Empúries (L’Escala. Alt Empordà) 80-130dC
Una de les degradacions químiques que més observem són les capes de dessalinització que es formen. Aquest procés d’alteració també s’anomena iridescència o irisació, precisament pel joc de reflexes i colors amb que llueixen, talment com l’arc iris o arc de Sant Martí, i l’efecte òptic que es produeix per la difracció de la llum.
Ungüentari nº inventari MAC-GIR 098959. Empúries (L’Escala. Alt Empordà) 80-130dC
