Quan els emporitans d’època romana es morien, eren enterrats en alguna de les nombroses necròpolis que hi havia al voltant de la ciutat. Segons l’època, podien ser inhumats o incinerats. Així, entre els segles II i I aC predomina la inhumació. Del canvi d’era fins al segle III dC la incineració domina molt per sobre de la inhumació. Del segle III dC endavant, en canvi, la inhumació esdevé l’únic ritual practicat. Estem en un món cristià, del qual també desapareixen els aixovars o ofrenes funeràries que fins aleshores havien acompanyat els difunts.
Avui ens traslladarem al segle I dC, gràcies a aquesta esplèndida urna cinerària de vidre amb tapadora, també de vidre. Ingressà en el museu el 1912, per compra de la Comissió de Monuments a Pere Mitjavila, un dels espoliadors que saquejaven les necròpolis emporitanes, formant part d’un lot que contenia també una urna de plom, daus i una cullereta d’os i un fragment de làpida amb inscripció. Quan s’inventariaren els vidres i les urnes de plom emporitanes, hom considerà que tot el lot formava part d’un sol enterrament.
En els cementiris emporitans d’aquest període hi apareixen urnes cineràries de ceràmica, de plom i de vidre i urnes cineràries de vidre dins d’una capsa de plom. En aquest cas, les dimensions de l’urna de vidre són força superiors a la de plom, que a més és una urna cinerària i no una capsa de protecció, per la qual cosa havien de formar part de dos enterraments diferents. No podem garantir, és clar, si la resta d’objectes del lot provenien d’un o de més d’un enterrament.
La tomba 48 de la necròpolis Torres, d’Empúries, exvacada en 1945-1946, contenia una urna de vidre amb tapadora exactament igual a la nostra i sense capsa de plom.
