Coneixem bé la major part de la panòplia dels guerrers ibèrics, tant les armes ofensives (diversos tipus d’espases i llances, punyals...) com les defensives (cascos, cuirasses...) per tal com en ser de ferro o de bronze s’han pogut conservar. Però hi ha una arma defensiva, l’escut, de la qual només en conservem un dels elements que el formaven: l’umbó, que era metàl·lic. El cos de l’escut era de fusta, normalment revestida de cuir i teixit, materials que només es conserven sota unes condicions molt específiques.
Les descripcions dels autors clàssics i les representacions en escultura —com les dels guerrers d’Osuna— o en la decoració de vasos ceràmics, ens permeten saber amb força precisió com eren aquests escuts i què era l’umbó.
Antonio García y Bellido, La Dama de Elche y el conjunto de piezas arqueológicas reingresadas en España en 1941. Madrid, CSIC, 1943, làmina XVIII.
Eren escuts de tipus cèltic, de fusta, de forma ovalada, que se subjectaven i es manipulaven amb una maneta (de fusta o metàl·lica) disposada horitzontalment en el centre de la part interior. Un orifici en aquest punt permetia que la mà pogués manipular bé l’escut. Però calia protegir-la. Amb aquesta finalitat es col·locava tot al llarg de la part exterior de l’escut una peça de fusta, l’espina, amb la part central buidada en forma còncava per encaixar i protegir la mà. Per damunt, envoltant-la i reforçant-la, es col·locava l’umbó, que en aquest cas és dels anomenats d’aletes. Se subjectava al cos de l’escut amb reblons que perforaven les aletes. L’espina i l’umbó, a més de servir per a la protecció de la mà del guerrer, feien l’escut més resistent als cops de les armes enemigues.
L’umbó que us presentem prové del Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà), és de bronze i es data entre els segles III-II aC.
