Almenys des de la primera edat del Ferro, quan un guerrer moria, les seves armes eren amortitzades escalfant-les i doblegant-les o desmembrant-les i l’acompanyaven a la tomba. Els ibers seguien la mateixa tradició. Ara bé, en el món ibèric, igual que passava a la Gàl·lia, hi havia armes que eren exhibides en altres espais: carrers i espais d’hàbitat i en el cas gal, santuaris o palissades.
L’espasa amb beina que us presentem (només en conserva la cara dorsal) és de tipus La Tène, com és corrent entre els ibers de casa nostra i està doblegada per la meitat, amb l’espiga també doblegada i amb un forat acuradament fet que travessa fulla i beina i permetia exhibir-la enclavada en un mur, en un pal...
Aparegué en un carrer de l’assentament de Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà) i es data a cavall entre els segles III i II aC. Es trobà davant d’una casa a la qual se li han atribuït funcions cultuals, en una de les cambres de la qual aparegué una altra espasa, associada a una mandíbula humana.
En el món indiget, les espases perforades s’associen sovint als cranis enclavats o a parts de cranis, possiblement una exhibició de trofeus de guerra: el crani i les armes de l’enemic vençut. Armes i cranis són presents també en el sud de la Gàl·lia i en el món cèltic, més cap al nord. Les fonts clàssiques parlen de les exhibicions de caps tallats.
Però la cosa és més complexa: alguns dels cranis pertanyen a infants o adolescents, dones o homes d’edat avançada o amb patologies, que no serien precisament guerrers. Més enllà de l’exhibició de trofeus guanyats a l’enemic, cal plantejar altres casuístiques. El debat resta obert.
