Pel gener poda l’ametller: un podall ibèric

Si fóssim pagesos o bosquerols i tinguéssim a mà l’instrumental agrícola de ferro que s’ha conservat d’època ibèrica o romana, segurament podríem donar nom i fer servir sense problemes gairebé totes les eines, perquè en llur major part han arribat a l’actualitat sense canvis estructurals importants.

Quan amb el temps una eina ha assolit la forma i les característiques que li permeten desenvolupar l’activitat per a la qual ha estat dissenyada, només variarà en qüestions de detall o en perfeccionaments per fer-la encara més eficient. L’estructura bàsica, però, tendeix a mantenir-se.

Fixem-nos, per exemple, en aquest podall, trobat amb altres eines en una sitja de Mas Castellar, a Pontós (Alt Empordà) i datat a cavall dels segles III i II aC. Fa uns 25 cm de llargada i és d’emmanegament tubular. El mànec, de fusta i més o menys llarg segons la funció, s’introduïa per l’espiga doblegada que formava un tub i es fixava mitjançant un travesser, que s’ha conservat. La punta acaba en forma d’un petit cub, element percussor.  Llevat del detall de la punta, que no es dona ni de bon tros en tots els podalls antics, cap diferència amb els que podem trobar avui en dia en una ferreteria (amb emmanegament tubular com aquest o amb emmanegament d’espiga, que s’insereix en el mànec de fusta).

El terme genèric llatí falx (pl. falces) designa aquesta mena d’eines de tall corbat per al treball al camp o al bosc, des de la falç dels segadors als podalls com aquest i als falçons dels veremadors.

El tractat De agri cultura, de Marc Porci Cató, contemporani del nostre podall, parla de falces faenarias, stramentarias, arborarias, uinaticas... I el repertori era encara molt més ampli, indicatiu de la varietat d’aquests instruments a disposició dels pagesos i bosquerols romans.

Peces