3 d'octubre de 2014 a l'1 de març de 2015
Col·leccions del Museu Arqueològic de Zagreb
L’exposició és la primera d’un parell d’exposicions que es portaran a terme sota el títol genèric “Ibers, Gals, Iapodes: tres cultures de l’edat del Ferro de l’Europa mediterrània”.
Aquestes exposicions, fruit de la col·laboració conjunta d’Ullastret i Girona, dues seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya (Agència Catalana de Patrimoni Cultural), del Musée Henri Prades i del Museu de Zagreb, es desenvolupen sota el marc del projecte europeu ArCAFE “Archéologie et Cultures de l’âge du Fer en Europe”, que té com a principal objectiu la difusió, de manera instructiva i lúdica, de tres cultures molt rellevants de l’edat del Ferro (1er mil·lenni aC) de la riba nord del mediterrani: els ibers del nord-est de la península Ibèrica (Catalunya), els gals (sud de França) i els iapodes (Croàcia).
Les cultures de l’edat del Ferro descobertes per l’arqueologia i conegudes pels textos antics, com és el cas dels ibers, els gals i els iapodes, poc a poc van arribant al gran públic gràcies a aquestes accions de divulgació que neixen amb la voluntat d’apropar l’antiguitat al gran públic.
Primera edat del ferro, s. V-IV aC
Voltants de Gračac (Croàcia)
Fíbula en forma d’ulleres. Els dics estan decorats amb cercles concèntrics i units per una placa que imita un vuit. En la part inferior del vuit, un fil de bronze sosté un penjoll antropomorf: un guerrer amb una erecció.
L'exposició que el Museu d'Arqueologia de Catalunya dedica a la cultura iapoda s'emmarca en un projecte Culture subvencionat per la Unió Europea titulat “Arqueologia i cultures de l'edat del ferro a Europa”. Està produït pel CNRS, el Museu Henri Prades (Lattes, França), el Museu Arqueològic de Zagreb (Croàcia) i el Museu d'Arqueologia de Catalunya i s’articula al voltant d’exposicions itinerants, un simulador d'arqueologia i jocs interactius. En el transcurs del primer mil·lenni aC el territori de l'actual Croàcia va ser habitat per multitud de grups culturals i ètnics. Els iapodes, al contrari de molts d’aquests pobles que gairebé no han deixat cap vestigi de la seva cultura material, ens són coneguts gràcies als textos antics i a les excavacions arqueològiques. Habitaven l'interior de la regió oriental de l'Adriàtic. Gràcies a les investigacions arqueològiques, s’ha pogut delimitar perfectament el seu territori i s’han identificat bona part dels seus principals emplaçaments. El territori dels iapodes es troba enzones càrstiques. La característica principal d’un paisatge càrstic és la solubilitat pronunciada de les roques, que forma un terreny molt accidentat, amb nombroses coves i turons.
Final del segle X aC: primers elements de la cultura iapoda, que comença a ser documentada a final del segle IX aC.
Segles X - I aC: utilització de les necròpolis de Prozor i Kompolje. L’hàbitat de Prozor, a l’oppidum Vital, també fou ocupat durant un llarg període de temps.
Segles XII - XI aC: primeres evidències d’ambre en el territori que posteriorment seria el territori dels iapodes. La presència d’ambre es va intensificar a partir del segle VII aC i va esdevenir molt comuna durant els segles VI i V. Es fa més estrany trobar-ne a partir del segle IV.
171 aC: primers enfrontaments entre iapodes i romans.
Inici del segle I aC: dipòsit de bronzes i monedes de Mazin.
Mitjan segle I aC: aliança amb els romans (foedus).
35 aC: conquesta del territori iapode per Octavi, el futur emperador August.
Segona edat del ferro, s. III-II aC
Hrvatsko Polje, Otočac (Croàcia)
Penjoll emmotllat amb forma de cavallet
La civilització iapoda sorgeix de poblacions indígenes de l'edat del bronze i d’influències orientals procedents de les planes de Panònia.
Els iapodes eren un grup de comunitats poc vinculades entre elles, sense cap estructura estatal i sense fronteres ben definides. Presenten una identitat material i una cultura espiritual tangibles en la forma de construir els poblats fortificats, d'enterrar els seus morts, així com pels seus costums i creences. La cultura iapoda es va iniciar al final de l'edat del bronze (final del segle X aC). Es caracteritza per una tradició d'origen indígena i per la influència dels nouvinguts procedents de les planes de Panònia, amb la cultura anomenada dels “camps d'urnes”. El seu nom i l'extensió del seu territori són coneguts gràcies als autors antics i a la investigació arqueològica. Els iapodes no coneixien l'escriptura. Com en el cas del ibers, els únics fets històrics que en coneixem són els esmentats pels historiadors grecs i romans.
Primera edat del ferro, s. VIII aC
Smiljan, Gospić (Croàcia)
Part d’un aixovar funerari. Format per una placa de perfil semicircular amb els extrems i la vora inferior perforats. Una sèrie de penjolls amb forma de bastonets pengen dels orificis de la vora.
La majoria dels objectes iapodes conservats procedeixen de tombes. Sovint resulta difícil determinar el sexe dels difunts a causa de l'absència de restes òssies.
A la cultura iapoda, la cremació coexistia amb la inhumació. Enterraven els seus difunts sota de túmuls i en necròpolis planes, sense evidències externes. En alguns casos, les tombes estaven col·locades unes damunt les altres per tal de reagrupar els membres d'una mateixa família. Els difunts eren inhumats ajaguts d'esquena, amb els braços al llarg del cos. Però sovint no es troba cap esquelet, ja que s’han descompost a causa de l'acidesa del sòl càrstic. Només perduren els objectes ornamentals: fíbules, botons, cinturons, lligadures. En aquests objectes no s'ha observat cap rastre de foc, per la qual cosa els difunts probablement eren incinerats coberts amb una senzilla vestimenta. Els ornaments tradicionals es col·locaven després a la sepultura com a ofrenes votives.
Els objectes funeraris no permeten diferenciar gaire l'estatus social dels difunts; a les tombes pràcticament no hi ha ni armes ni eines. Les dones portaven lligadures de disseny i forma únics: fetes de cuir amb botons de bronze, de xapa de bronze troncocònica o de cadenetes de bronze. Podria ser que alguns d'aquests ornaments haguessin estat també portats per homes. La forma més comuna dels fermalls és la fíbula en forma d’ullera espiral amb un "vuit " al mig, que pertany a una tradició ornamental que es remunta a temps prehistòrics. Aquests fermalls de fils enrotllats en espiral eren, de bon començament, de petites dimensions (segles IX - VIII aC), però de mica en mica van anar augmentat de mida per transformar-se finalment en grans fíbules planes (segles V-I aC).
Alguns dels objectes descoberts a les tombes remeten a la infància, com les bullae, uns penjolls que els nens portaven al coll com a protecció. Les bullae són amulets en forma de capseta en la qual es col·locaven objectes màgics que, suposadament, havien de protegir dels maleficis. A l'antiga Roma, els infants romans nascuts lliures portaven aquests penjolls. Els nens se'ls treien en complir els 17 anys, mentre que les nenes ho feien en casar-se. Tanmateix, en la cultura iapoda la seva funció és menys clara. Mentre que algunes petitesbullae possiblement van pertànyer a infants, d’altres estaven integrades en collarets i ornaments de mides grans. Aquest és el cas de l'ornament pectoral de la tomba 45 de Kompolje, amb una gran bulla. Es compon de dues plaques unides per cadenetes. La superfície de la placa inferior està decorada amb ornaments en espiral, mentre que els extrems de la part superior formen caps de serp.
Penjolls antropomorfes que representen figures femenines amb cos triangular. En les extremitats del cos hi ha tres protuberàncies circulars que representen les cames i els òrgans genitals.
Les tombes iapodes ens han conservat desenes de petites figuretes humanes, la funció de les quals continua essent un misteri a hores d’ara.
Les figuretes antropomorfes van ser ornaments utilitzats freqüentment en la cultura iapoda. Representen formes tant d'homes com de dones. En la seva majoria, daten del segle VII aC, però algunes, més tardanes, són del segle V aC. Aquestes figures planes podrien haver servit com a penjoll d'un ornament pectoral compost, com a decoració per a cinturons, com a penjoll independent o com a ornament per a les lligadures.
Primera edat del ferro, s. VII-VI aC
Hrvatsko Polje, Otočac (Croàcia)
Collaret format per 88 denes de vidre blau. El color va des d’un blau fosc a un blau transparent i, en l’interior i la superfície de les denes s’aprecien les bombolles d’aire.
Aprofitant els intercanvis comercials que travessaven el seu territori, els iapodes treballaven el vidre arribat del Pròxim Orient i l'ambre del Bàltic.
A més del bronze, els iapodes combinaven en les seves joies altres materials. El vidre va tenir un destacat paper en la composició dels seus ornaments i el consideraven un material preciós, des que començaren a utilitzar-lo en el segle VII aC. El vidre transparent i lleugerament acolorit s'utilitzava per elaborar denes rodones, perforades i enfilades formant collarets o col·locades sobre les fíbules. Els iapodes fabricaven la seva pròpia pasta de vidre. Produïda a partir de sorra de quars escalfada amb diversos additius, era una massa opaca, rugosa i dura que es modelava per formar denes perforades de color blau o gris amb incrustacions de motius de color groc. L'ambre ocupava un lloc especial en la cultura iapoda. Aquesta resina, importada del Bàltic, era molt apreciada. Gairebé totes les tombes, tant d'home com de dona, contenien almenys una dena d'ambre, encara que les de les dones en tenien més que les dels homes.
Sis denes, al cos cilindric de la dena hi ha tres representacions de cares en relleu, separades per línies verticals. La base de les denes és sempre de color blau fosc, mentre que les cares estan pintades.
Els iapodes posseïen molts objectes estranys que poden ser considerats amulets, talismans o objectes votius.
Entre aquestes sorprenents peces es poden trobar denes d'ambre gravades amb motius geomètrics que recorden les Cypraeae, unes petxines de mars càlids. La cara anterior de la closca d'aquestes petxines evoca l'òrgan genital femení i la cara posterior recorda la forma d'una dona embarassada. D’altres denes es tallaven en forma d'escarabeus o d'astràgals. L’astràgal s’utilitzava tant per jugar com amb funcions rituals i endevinatòries.
L'escarabeu, la Cypraeai l'astràgal tenen diversos significats: fecunditat, riquesa i protecció contra diversos mals. Molts penjolls iapodes representen animals: cavalls, moltons, cérvols i peixos. Aquest bestiari pot vincular-se amb l'entorn natural dels iapodes, caracteritzat per les planes i els boscos frondosos. En algunes plaques de cinturó es poden veure decoracions que probablement representen històries mitològiques. Mentre que en una fíbula amb un cap humà, s’hi poden distingir vestigis d’escarificació..
68 aC
Lički Ribnik, Gospić (Croàcia)
Moneda trobada en un dipòsit juntament amb altres monedes i joies d’ambre i plata. Es tracta d’un denari de la República de Roma, encunyat a Roma.
L’arribada de la moneda al territori iapode fou l'anunci de canvis econòmics, polítics i socials que culminaren amb la conquesta d'Octavi l’any 35 aC.
El dipòsit monetari de Mazin va ser trobat en un receptacle de pedra prop d'una antiga ruta comercial que unia les terres de l'interior amb l'Adriàtic. Aquesta troballa posa en relleu un fenomen arqueològic interessant. Es tracta de dipòsits compostos per peces de bronze, que majoritàriament provenien de ciutats cartagineses, númides, egípcies, itàliques i gregues. Les peces itàliques rarament tenen aspecte de monedes; més aviat són lingots el valor dels quals depenia del pes. Avui dia encara no hi ha una interpretació satisfactòria de les condicions en què van arribar a les terres de l'interior.
En efecte, les monedes van ser fabricades a partir del segle III aC a Roma i a l'Àfrica del Nord i van ser trobades en territori iapode, on van ser enterrades en els anys 100 i 75 aC, molt de temps després de ser encunyades.
Indubtablement, els romans van aportar canvis evidents a la vida econòmica de les comunitats iapodes. Després de la conquesta d'Octavi, el dur règim fiscal romà va ser una de les principals causes de la revolta d'Il·líria, que va tenir lloc entre els anys 6 i 9 dC. El dipòsit, parcialment conservat, de monedes de plata tardorepublicanes i augustals i d'objectes de plata de Lički Ribnik data d'aquest període i confirma la introducció de la moneda per tropes romanes provinents del nord d'Itàlia. A les fonts escrites, aquest dipòsit pot ser vinculat a una sèrie de dipòsits enterrats al llarg d'un vast territori en el qual es van constituir posteriorment les províncies de Panònia, Dalmàcia, Mèsia i Nòrica.
