Aquest mes de Juliol el Laboratori de Conservació i Restauració del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona, ha dut a terme la preparació d’algunes urnes procedents de la necròpolis d’incineració de ‘El Pi de la Lliura (Vidreres, La Selva)’ (Pons/Solés, 2008) per a que puguin ser estudiades per l’investigador Javier Cámara Manzaneda1. Els equips multidisciplinaris, el diàleg, la fusió d’experiències i coneixements entre diferents disciplines són essencials per conduir correctament les necessitats de cada estudi en particular i que la intervenció de conservació assisteixi a la investigació.
L’estudi s’ha centrat en la identificació de les tècniques de modelatge a mà de les urnes cineràries i els plats-tapadora de la necròpolis. L’anàlisi de les ceràmiques d’aquest jaciment s’integra en el projecte de tesis doctoral d’en Javier Cámara Manzaneda (1),. El cas específic del Pi de la Lliura té com a objectiu determinar els sistemes de fabricació i muntatge de les urnes utilitzades en les pràctiques d’incineració durant el Bronze Final.
El mètode per determinar les tècniques de modelatge es basa en l’anàlisi de les traces de fabricació o els estigmes de treball que queden plasmats en les ceràmiques: les variacions formals de les parets, la topografia de les superfícies, els patrons de fracturació i l’estructura interna dels vasos (p. ex. Livingstone, 2001; García/Calvo 2013). En el cas del Pi de la Lliura, les urnes presentaven gasses per poder facilitar la recuperació dels vasos durant els treballs de camp i excavar l’interior de les urnes per determinar els individus incinerats. Per reconèixer totes aquelles traces diagnòstiques de les urnes cineràries ha sigut necessari extreure les gasses, netejar les superfícies de les ceràmiques i les fractures transversals.
En el cas de la urna de l’enterrament 59 s’han pogut identificar els patrons de fracturació de la urna, la topografia de les superfícies (interna i externa) i les variacions en les parets, així com l’anàlisi de l’estructura interna de les ceràmiques a partir de l’orientació de les partícules i la porositat. En el cas d'aquesta urna, es tracta de la tècnica de l’ordit mitjançant colombins horitzontals i aplicats de manera alternada.
El reconeixement d’aquest conjunt de traces permeten interpretar quina tècnica de modelatge a mà es va emprar en al seva fabricació, conèixer qui eren els seus productors/es a partir dels seus gestos i determinar quines eren les formes de fer i les tradicions artesanals en les societats prehistòriques (p. ex. Gosselain 2002; García/Calvo 2013; Roux 2016).
