Aquest mes de novembre, el laboratori de conservació i restauració té entre mans un objecte de bronze amb un estat de conservació excepcional. Aprofitem el benentès per apropar-vos algunes paraules molt presents en el món de la conservació i restauració de metalls.
Corrosió, òxids, carbonats, clorurs o pàtina, són conceptes que formen part de l’argot d’aquesta disciplina.
I és que generalment els objectes de bronze de procedència arqueològica no tenen l’aparença d’un metall acabat de fer. Els anys d’enterrament i d’interacció amb el medi que l’envolta (també amb l’oxigen i la humitat), han desencadenat una sèrie de mecanismes que l’han alterat notablement. La nostra peça en concret, presentava diverses capes heterogènies de productes de la corrosió (òxids i carbonats) que emmascaraven la superfície de la peça.
Mitjançant una neteja manual, acurada i precisa sota la lupa binocular, hem eliminat aquestes capes superficials i per sota, hem descobert una capa molt més homogènia i compacta que coneixem com a pàtina. La pàtina no deixa de ser una alteració de la superfície del metall (formada d’òxids), però es tracta d’una capa estable que ha aconseguit un cert equilibri amb el medi que l’envolta i que no s’elimina.
Capes superficials alterades per clorurs de coure i posterior neteja.
Però això no és tot. En algunes zones de la peça detectem la presència de clorurs de coure. Els clorurs són sals molt solubles, amb una gran conductivitat, i que reaccionen fàcilment en presència d’humitat. Afortunadament són fàcilment identificables, ja que normalment es manifesten en forma de bosses o berrugues d’aspecte pulverulent, de color verd pàl·lid. La presència de clorurs en un objecte de bronze els atorga gran inestabilitat, i són el problema més generalitzat dels bronzes. Cal tractar-los amb immediatesa perquè pot provocar la pèrdua de la peça.
