Un strigilis és un objecte format per una tija de bronze amb una part corbada (ligula) i acanalada (tubulatio). Per l’altre extrem es doblega en forma quadrangular per formar el mànec (capulus) i una mena de tanca (clausula) per portar-lo suspès. Té una llargada, corbatura inclosa, de 21 cm i una amplada màxima d’1,8 cm. A la part interior, al començament del mànec, presenta dues marques de fàbrica: una d’horitzontal, amb dos dofins enfrontats i una de vertical, amb un altre dofí. Ingressà en el museu el 1896 procedent d’Empúries.
Aquest instrument servia per eliminar del cos l’oli, la suor i la brutícia després de l’exercici físic o el bany, mitjançant fricció i recollint-los a la tubulatio, tal com representa una de les més conegudes estàtues de l’antiguitat: l’Apoxyomenos de Lissip, còpia romana en marbre d’un original de bronze del segle IV aC.
És freqüent trobar-los en parella, units per una anella. Amb diverses variants de forma, eren de bronze, però també de ferro, d’os, d’ivori i en algun cas, d’argent sobredaurat. Apareixen en contextos funeraris, però també en entorns domèstics.
Tot i els seus inicis en èpoques més reculades, aquest instrument d’origen mediterrani s’escampa per la Gallia Narbonensis —i des d’allà a la resta de la Gàl·lia— especialment a partir de la conquesta romana. A casa nostra, a les necròpolis d’Empúries, se’n coneixen a més del que presentem, íntegrament conservat, parts més o menys importanys d’almenys sis més, quatre dels quals de ferro, datats entre els segles III-II aC. Paral·lels a la tomba de Boissières (Gard, França), també amb marques de dofí, permeten datar el nostre strigilis entre els segles II i I aC.
Aquest instrument d’higiene transcendeix la seva funció utilitària per esdevenir un indici de la penetració de les formes de vida romanes en els nous territoris incorporats a Roma.
