Continuem amb la història... El nom de sarcòfag de les Estacions li ve del fet que a banda i banda del retrat del difunt, col·locat dins d’una mena de petxina –clipeus– sostinguda per dos genis alats, hi ha representades les personificacions de les estacions de l’any. A l’esquerra, l’hivern, un pastor amb un anyell a collibè i la tardor. A la dreta, novament la tardor, l’estiu i la primavera. Sota del retrat hi trobem una escenificació del mite de Selene i Endimió. A la tapa hi tenim la verema i l’elaboració del vi, una cartel·la sense nom sostinguda per dos erotes, la recollida de les olives i l’elaboració de l’oli.
Fins ben entrat el segle XX, mentre que alguns investigadors veieren clarament la filiació pagana del sarcòfag, que actualment resta fora de tot dubte, molts d’altres identificaren erròniament el pastor amb el Bon Pastor, una de les primitives representacions de Crist. Per això el consideraren com a cristià. Els prejudicis religiosos foren més forts que la iconografia i el sarcòfag, pels seus “discordants” i evidents elements pagans, fou tingut per obra de cristians de màniga ample, de criptocristians, d’heterodoxos i, fins i tot, de jueus.
Que l’usuari final del sarcòfag era cristià ens ho diu clarament la seva ubicació a l’àmbit de la basílica paleocristiana. Sembla que la iconografia pagana no suposà cap problema. El sentit que els romans d’aquell moment atribuïen a la representació de les Estacions –Aeternitas, l’eternitat– deuria ser de bon assumir per als cristians. Selene i Endimió, mig amagats sota el retrat principal, estaven sobradament compensats per la figura del pastor, que la comunitat cristiana, ella sí, podia assimilar molt fàcilment al Bon Pastor de l’Evangeli.
