El càlat (del grec kalathos, cistell) és, potser, el tipus més conegut de la ceràmica ibèrica pintada. La forma cilíndrica –en aquest cas específic una mica més ampla a la part inferior– i la vora plana que li són característiques li donaren el nom popular de “barret de copa”.
El que us presentem té dues nanses trenades i aplicades a la paret i una decoració de pintura de color roig de vi distribuïda en dos frisos separats per bandes horitzontals. Motius vegetals en el fris superior i geomètrics a l’inferior. La vora està decorada amb un motiu de dents de llop.
Fou trobat a la sitja 101 de Mas Castellar, a Pontós, formant part d’un riquíssim conjunt de ceràmiques, àmfores, eines i instruments diversos de ferro, pedra i joies de bronze que ha estat considerat un dipòsit d’ofrenes. El conjunt es data cap a 200-175 aC.
Les característiques tipològiques, tècniques i ornamentals del càlat n’indiquen la procedència. Fou fabricat en un taller ceràmic situat a Fontscaldes (Valls, Alt Camp). Materials procedents d’aquest taller han estat identificats, a més del seu entorn més immediat de la Catalunya interior i el Baix Aragó, al llarg de la costa mediterrània entre Andalusia i Itàlia i també a les illes Balears.
El càlat, amb diverses variants de forma i decoració, és un tipus ceràmic característic dels moments tardans de la cultura ibèrica, amb diversos centres de producció i distribució a Catalunya, el País Valencià, la vall de l’Ebre i el sud-est peninsular, que s’escamparà fins a Itàlia i puntualment al nord d’Àfrica i Croàcia.