A començaments de l’any 1930, quan s’estaven obrint els fonaments de la Clínica Girona (carrer Joan Maragall 26 de Girona), fou localitzat un objecte que encara actualment és l’únic del seu tipus conegut a Catalunya. Es tracta d’una arma, una alabarda de coure. És una fulla triangular allargassada, amb un gruixut nervi central i tres reblons de subjecció disposats triangularment, dels qual se’n conserven dos. Fa 244 mm de llargada, 70 mm d’amplada màxima i 9 mm de gruix màxim. Fou trobada fora de context (no conservat o no observat).
Ingressà en el museu el 1937 i fou exposada per primera vegada el 1943, a la tot just inaugurada Sala de Prehistòria, ubicada en el cor de sant Pere de Galligants. Aprofitant l’avinentesa, l’alabarda fou publicada el mateix any. En aquell moment fou considerada un punyal d’origen argàric. L’anomenada cultura de El Argar es desenvolupà durant el Bronze antic a les actuals províncies d’Almeria, Granada i Múrcia, i s’estengué fins al sud del País Valencià, tocant també algunes zones de l’Andalusia interior i de la Manxa.
Aviat quedà clar que no es tractava d’un punyal sinó d’una alabarda, per la forma d’emmanegament –transversal- que indicaven els reblons. També s’establí de manera definitiva que no tenia res a veure amb la cultura argàrica i que els seus paral·lels tipològics es trobaven a la zona atlàntica, des de les illes Britàniques i França fins al nord de Portugal, tot i que encara no s’ha precisat quin podria ser el tipus més proper. Analítiques recents han determinat que el coure que la forma conté petites proporcions d’arsènic, plom i plata. Un dels reblons conté també antimoni i estany. La cronologia de l’alabarda es manté dins del Bronze antic, aproximadament entre 2300 i 1800 aC.
